L’església parroquial de la Sagrada Família d’Igualada és el millor edifici contemporani de la ciutat.
El projecte fou realitzat per l’equip d’arquitectes d’en Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay, dirigint les obres aquest últim. Aquest equip és el creador, a començament dels anys seixanta del segle passat, de l’anomenada Escola de Barcelona; el seu principal teòric és l’Oriol Bohigas, autor de diverses obres sobre arquitectura i urbanisme (“Proceso y erotica del diseño’, ‘Contra una arquitectura adjetivada’, entre d’altres).
Les idees bàsiques de l’Escola de Barcelona estan expressades en l’edifici. Fou un moviment fonamentalment realista, intentant de crear una visió crítica de l’ambient sociopolític en el que es movien; i a partir d’uns replantejaments formals de l’obra buscaven trencar amb els codis del moment. Utilitzen, doncs, els materials que tenen a l’abast, com ara l’uralita, el totxo vist o el formigó. En el fons, busquen allò que en termes teòrics en diem una coherència en el llenguatge arquitectònic, és a dir, que tant les parts com el total formin una unitat i es correspongui a un codi i que un element segueixi a un altre com si fos una llengua; dit d’una altra manera, que tot segueix un mateix “estil”.
El conjunt arquitectònic està format per dos edificis: la rectoria i el temple pròpiament dit. Aquest està dividit en cinc cossos que són: la nau principal, les dues capelles laterals, l’altar del Santíssim i la sagristia, units per una torre que fa de campanar. Els edificis estan rodejats per un gran finestral en la part superior, sense cap més obertura; les parets estan acabades en totxo vist i amb arestes romes. Les poques columnes que hi trobem formen unitats de quatre (igualment de totxo vist i amb arestes romes), canviant de material en els capitells que són de formigó. Aquests grups de columnes tenen importància per la riquesa visual de l’espai arquitectònic. És també notable l’estructura metàl·lica que cobreix la nau principal i permet la seva utilització sense obstacles visuals. Tots els edificis són de quatre vessants amb uralita i coronats per una claraboia, donant una important personalitat al conjunt.
L’austeritat de l’edifici és màxima ja que els elements retòrics són sempre conseqüència d’un tractament diferent dels materials, però mai innecessari; així trobem combinacions entre bigues metàl·liques, formigó i totxo sense que els materials siguin falsejats per un mitjà de recobriments o altres aditius al marge de l’obra. El mateix cal dir de la coberta, tota ella d’uralita. Les canals d’aigua ressalten molt a l’estar col·locades en parelles i centrades a cara paret; estan unides de tal manera que lluny d’ésser uns elements afegits per força aconsegueixen una unitat formal i funcional amb l’edifici.
De la rectoria cal remarcar l’interès que té l’entrant de la porta principal, així com el balcó que dóna a la carretera de Manresa i altres obertures que, seguint amb la tònica d’austeritat són, tot i així extremadament riques en troballes arquitectòniques -com ara les reixes i la part baixa de les finestres- que donen una gran complexitat visual contraposada en certa manera a la seriositat de l’edifici no sols per l’austeritat abans esmentada sinó també per unes proporcions de caire clàssic i en cap moment extravagants.
Hem de fer notar l’absència quasi total d’elements decoratius, amb excepció de tres talles situades en la paret de l’altar major realitzades per l’escultor Mainé. Les tres figures representen la Sagrada Família en la glòria. Estan col·locades separadament i són del mateix tamany, sense peana ni emmarcació; la faiçó és correcta i molt clàssica amb un acabat lleugerament tosc i postures convencionals. Estan en correcta correspondència amb la idea arquitectònica.
