La parròquia és presència eclesial al territori, àmbit de la escolta de la Paraula, del creixement de la vida cristiana, del diàleg, de l'anunci, de la caritat generosa, de l'adoració i la celebració.

LA NOSTRA HISTÒRIA

La Parròquia de la Sagrada Família, tercera de la ciutat, fou erigida per decret del Bisbe de la Diòcesi Dr. Joan Perelló i Pou, el dia 2 de desembre de 1954.

Inicià les activitats a l’església del Monestir de les carmelites descalces, llavors a l'avinguda Barcelona. La família Borràs-Marsans cedí els terrenys per l'actual temple parroquial, obra de Josep Maria Martorell, Oriol Bohigas i David Mackay. El bisbe Ramon Masnou el beneí el 12 de gener de 1969. Des de 1967 el barri de Montserrat compta amb una església pròpia. Rectoriologi: Ramon Prat Creus (ecònom 1954-58); Ramon Toneu Tordera (1958-77); Carles Izquierdo i Josep Sabaté (1977-79); Jaume Serra Torras (1979-2010); Josep Maria Mas i Busqué (2010-16); Xavier Bisbal i Talló (des de 2016) i Eduard Flores i Serradell, "in solidum" (del 2017).

EN QUÈ CREIEM

Déu meu, creiem fermament tot el que Vós, Veritat infal·lible, heu revelat. Un únic Déu en tres persones iguals i realment distintes: Pare, Fill i Esperit Sant, i en Jesucrist, encarnat i mort per nosaltres.

Creiem en Déu, un pare que ens estima. Si Déu és amor no hi ha res del que es creat que no sigui sostingut i abraçat per una benevolença infinita. Déu no només explica que ell és amor, sinó que ho demostra: «Ningú té amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics» (Joan 15:13). Déu ens envia al seu Fill per salvar-nos del pecat i de les seves conseqüències, puguem retornar a la comunió eterna amb Déu.

Tenim un origen més remot que els nostres pares. Venim de Déu, en qui resideix tota la felicitat i som convidats en la seva benaurança eterna i il·limitada. Perquè puguem trobar el camí a casa, Déu ens ha enviat al seu Fill, que ens ha alliberat del pecat, ens ha salvat de tot el mal i ens condueix infaliblemente a la veritable vida. Ell és «el camí i la veritat i la vida» (Joan 14:6); per la seva mort i resurrecció salvadora.

Creure en l’Església significa creure que Jesucrist, el Fill de Déu fet home, segueix vivint. I que actua, avui i en totes les èpoques, per mitjà dels cristians. Això significa que, malgrat la feblesa humana, l’Església és la «família de Déu» al món, a través de la qual segueixen actuant Jesucrist i l’Esperit Sant. La nostra fe és veritablement personal, solament si és alhora comunitària: pot ser “la meva fe”, solament si viu i es mou en el “nosaltres” de l’Església.

Com tot allò en el que intervenen els homes, també en el cristianisme hi ha hagut equivocacions, debilitats i pecats. Això no és argument per dir que l’Església no és de Déu. Al contrari, si fos alguna cosa merament humana hauria desaparegut en els primers temps. Jesús va prometre que Ell mai abandonaria als seus fins a la fi dels temps.

Dedicar temps als altres és una exigència de la nostra fe: ens fa més humans i fa més humà el nostre món.